La generació perduda i el mite de la caverna!
El compromís ferm dels cònsols va servir en un moment turbulent per assegurar la credibilitat
Joan Gabriel
Si… un dia em confessava platònic, potser és una afirmació agosarada, demano doncs el perdó als erudits i doctors en la matèria per la meva intrusió de manera molt simple al complex món de la filosofia, que com deien els grecs és l’estima al saber.La República és una de les grans obres del Sr. Plató i el mite de la caverna serveix al filòsof per exposar la seva visió entre el real i el virtual, perdonin també la meva mediocritat per la simple definició entre el coneixement i la realitat.Tot contemplant la meva realitat durant aquests dies de reflexió i seguint els escrits d’opinió política que diàriament ens acompanyen en els mitjans de comunicació, recordava un moment important en la meva vida, en què vaig tenir l’honor de servir a la parròquia de la Massana com a cònsol menor.Recordo, amb gran sentiment i estima, el Francesc Areny i la Sussi Rossell, el Miquel Alis i el Joan Bellera, el Josep Duró i el Ventura Espot, el Ricard Tor i el Josep M. Cairat, el Lluís Viu i l’Agustí Marfany, el Gin Casal i el Joan Tomàs, a. Xirro, i el Josep Montané, a. Jep, cònsols majors i menors durant l’època del procés constituent.Aquesta generació de persones compromeses amb el poble i el país vàrem contribuir de valent per fer possible l’estabilitat que els ciutadans ens reclamaven, vàrem constituir la taula petita de negociacions, negociant i pactant la llei de transferències als comuns i la delimitació de competències.Crec poder afirmar que realment el compromís ferm dels cònsols va servir en un moment políticament turbulent per assegurar, dins les nostres possibilitats, la credibilitat en el nostre país, que com recordarem estava malmesa per la inestabilitat política i les turbulències que va provocar dit procés. Tres eleccions generals en quatre anys.No crec que el sentiment de cap dels meus companys d’aquell moment sigui de generacions perdudes, sinó tot el contrari, durant els 15 anys següents la majoria, com molts altres, hem continuat per diferents llocs la nostra petita aportació al funcionament i al progrés del país, encara avui algun d’aquests noms forma part de la primera línia d’acció pública.Doncs, després de la meva reflexió, em faig una pregunta, potser com diria Plató, “virtual”: On caram eren els pensadors de la suposada generació perduda, o potser podríem dir del club dels poetes morts! (Dead Poets Society), la gran pel·lícula protagonitzada per Robin Williams. Potser hauríem de parlar en singular, o no?Que cadascú agafi la seva part, real o virtual. Si avui vivim el retorn del club dels poetes vius, des de la meva humil opinió hauríem de concedir la Creu de Carlemany amb distintiu d’alt rang, a tots aquells personatges que durant 15 anys amb la seva dedicació a l’acció publica han fet possible el miracle de la resurrecció política del club.I tot sigui dit per cert que gràcies als que no es van perdre, des del joc democràtic de majories i oposició hem construït una realitat, millor o pitjor, però que avui el país en disposa; dels comuns, del Consell, del Govern o d’altres organismes públics.Serveixi, doncs, la present per agrair a totes les persones que varen decidir no perdre’s en l’ombra de la caverna i des de la vida pública o la privada hem continuat treballant amb les nostres limitacions per oferir al Principat la realitat que avui tenim, millorable, segur; però l’esforç és de molts i de tots, i el resultat és el que hi ha, ni mes ni menys. Andorra ha estat i és exemple d’un petit gran país, gràcies a persones amb noms i cognoms, que amb el seu esforç i convicció, amb confiança i sobretot amb respecte han sabut forjar les bases que avui tenim per augurar un gran futur a les noves generacions, ara sí, però, és cosa de tots.
Publicat pel Diari d’Andorra el 07/01/2009
Entrades
